22 de maig de 2026
Amb paraules de la Gossa Sorda, la cosa es resumeix així: “I quina calitja, i quin soliman! Redéu quina basca, quina xafogor! El temps s’acaba, s’acaba!” La qüestió és que la setmana passada arribàrem a estar a 11º i no ens pensàvem que passaríem hui tanta calor, tot i que n’hi havia previsió. També pensàvem que la ruta tenia més ombra del que realment hi havia, i eixos dos factors sumats han fet que la ruta de hui se’ns haja fet ben pesadeta. Com sempre, hem començat a la nostra hora de senyorets i el sol ja es feia notar al primer contacte. Amb aigua, protector solar i ja sense cap jaqueta ni mànega llarga, allà que ens n’hem posat ArmandoSerrano, PalomaSilla, JoansaOlcina, RosaSanchis, JoseGisbert i VicentGalan.
L’inici era cap amunt però suau, per una còmoda pista, i s’ha notat en el ritme que hem agafat en els primers 4 kilòmetres, que hem fet en una hora curta. Al poc, el camí ha començat a empinar-se de deveres i les suors han començat a aparéixer. Quant més augmentava el desnivell, més calfava el sol. Com que algú ha dit que això era una “pujadetiua” de no-res i que s’acabava de seguida, hem fet l’esforç per superar-la abans d’esmorzar i així podríem fer la digestió cara avall sense problemes. Però, ai!, que després encara quedava tela per tallar (per pujar, més bé) i la digestió no ha sigut tan apacible com haguérem volgut. Les baixades estaven decorades amb “pujadetiues” d’eixes que ens feien perdre l’alè cada dos per tres. El paisatge ha sigut molt xulo, com sempre que venim prop de la Valldigna i la Safor, les vistes espectaculars, la muntanya plena de floretes, sí, però la segona part de la ruta s’ha fet molt llarga. En les pujades ja estàvem al mínim de forces i les baixades no eren de caminar fàcil. Hem visitat la cova del Mosquit, a vore si el trobàvem, però no. La calor augmentava i se’ns anaven acabant les forces i fins i tot l’aigua. Sort que ara sí que hi havia més ombra, però ja estàvem un poc torrats. A base de temps i paciència, fent més parades de l’habitual per a recuperar, hem completat el recorregut i vist el “bosc màgic” i el pi-tirador en forma d’Y. Només ens hem botat el Xarco dels Coloms perquè no havíem dut banyador… i perquè calia desviar-se un poc. Tampoc hem passat pel pi enrotllat que ens havia anunciat Joansa, però hem pensat que és bona cosa deixar-se coses per a tornar en una altra ocasió, amb millors condicions meteorològiques si pot ser.
Sort que hui hi havia festa gastronòmica final per a reposar forces i teníem reservat “sine tempore” a la Visteta. Sobre les 4 de la vesprada hem arribat a dinar i hem sigut rebuts superamablement com sempre en aquest lloc. Tot i que s’han equivocat en la reserva del menjar (han fet dos racions menys d’arròs de les que havíem demanat), hem menjat tots prou i molt bé. Menció especial per a l’arròs melós amb carabassa i ànec que estava espectacular. Ja sabíem que l’arribada de la calor marcaria les vacances dels esclafamuntanyers, però ara ens ha arribat de colp i no sabem el que farem, perquè tenim moltes ganes de continuar esclafamuntanyant. Vorem què fem el divendres que ve. De moment, la previsió és de temperatures per damunt dels 33º per tot arreu… no sé si haurem de canviar-nos a l’espeleologia o al submarinisme a partir d’ara.
Malament pinta la cosa per anar a l’aire lliure!!