15 de maig de 2026
Minoria absoluta. Era d’esperar, un dia que no teníem estímul gastronòmic previ i s’ha produït desbandada general. Però s’han equivocat els que no han vingut perquè, casualment hui, hem dinat millor que mai i la ruta ha sigut “la més bonica de totes”, com no podia ser d’una altra manera.
PalomaSilla, MiquelMartínez i VicentGalan han sigut els únics esclafamuntanyers del dia de hui per les muntanyes de Setaigües, que ben boniques que són. Arribar al punt de partida tenia la seua dificultat perquè els comentaris de senderistes anteriors eren contradictoris. Afortunadament, sembla que les ajudes post-DANA ja ha arribat a aquestes contrades i els camins de terra estan refets, de forma que hem pogut arribar amb el cotxe sense problema al Campament Junior Sieteaguas, on s’iniciava la ruta. Com a inici del recorregut hem tingut una pujada intensa durant els primers 2km per un camí ple de terra nova sense compactar que dificultava encara més la caminada. Segons el GPS de Miquel (que hui, “miraculosament”, sí que funcionava bé) hi havia desnivells del 21% en algun moment. Com que no volíem córrer massa cara amunt, hem fet algunes parades per gaudir del paisatge i reconéixer la vegetació de l’entorn. En absència dels saberuts de la colla, Paloma i Miquel han fet exhibició de la seua atenció i memòria i han posat nom a la major part del que hem trobat. Per a la resta, Vicent ha tirat mà de la IA de Gemini i ha completat l’aprenentatge fins que ens hem quedat sense cobertura.
També és cert que s’havia acabat la costera i que ja podíem fer camí, i no interessava entretenir-se molt que hi havia pluja anunciada cap a les 14h. Xarrant, xarrant per pistes ben condicionades enmig del bosc hem arribat al barranc del Fresnal, on encara fa feredat observar les marques deixades per la DANA del 24. Ens hem allargat 1km per a visitar la font de Roser però només hem pogut vore que eixia aigua de terra, perquè el paratge semblava haver estat devastat i de la font no quedava cap altre rastre que eixe brollador d’aigua.
Ens quedaven només uns 3km per arribar a destí i ja no hi havia desnivell, així és que pensàvem que arribaríem en un bot i que esquivaríem la pluja. Però anàvem pel llit sec del riu Fresnal que està farcit de roques enormes. Al principi, la cosa tenia certa gràcia perquè les roques eren compactes i segures de xafar, podíem anar buscant el millor camí possible pujant i baixant d’elles sense parar i semblava un divertit joc d’habilitat. A més teníem un ramat de cabres monteses que ens observaven i s’amagaven. Segons m’ha dit Gemini, “és molt habitual veure-les en xicotets ramats. Les femelles, les cries i els mascles joves solen moure’s junts buscant pastures i brots tendres (com els del bruc o el coscoll que segur que heu vist per la zona). Quan detecten la presència humana (tenen una vista i un olfacte increïbles), la seua reacció natural de defensa no és amagar-se, sinó fugir corrent cap a les zones de roca més altes i escarpades on saben que ningú les pot atrapar. Haver vist un grup d’elles en llibertat i en plena carrera és un autèntic espectacle natural i la millor prova de la gran salut de la fauna salvatge que s’amaga per les serres que envolten Siete Aguas. Una sort de troballa per a la vostra excursió!” I qui no ha vingut, s’ho ha perdut, nyàs, coca!
A mig camí, ha començat a ploure tímidament i les nostres cames han començat a cansar-se de tanta cursa d’obstacles, que no som cabres del tot. I al final podem dir que se’ns ha fet llarg el darrer kilòmetre i que teníem els tres moltes ganes d’acabar. Damunt, la pluja anava animant-se i ens temíem una xopada que hem esquivat per poc. També la temperatura havia baixat considerablement però, amb l’exercici, només n’hem sigut conscients quan hem vist els 11º marcats a la pantalla del cotxe.
A les 14’30 passades hem arribat al restaurant de l’àrea de servei de las Moratillas, on hem dinat el menú del dia que ha estat dels millors que hem menjat: molt a triar, tot molt bo (espectacular l’arròs melós de carrillada), racions enormes, en un local còmode i silenciós, ben atesos per la cambrera i a 17€ per cap. No es pot demanar més. Lloc apuntat per a futures visites a la zona. I això ha estat tot per hui. A vore si la setmana que ve es mantenen encara les bones temperatures per a caminar i trobem una ruta interessant que ens permeta recuperar els esclafamuntanyers perduts.