8 de maig de 2026
Nova ruta per la Canal de Navarrés, les muntanyes de la qual tenim ben esclafades en aquesta temporada. Hem estat a Navarrés, a Bicorb, a Bolbait i ara a Énguera, però també a Sumacàrcer i Estubeny que, encara que no són Canal estricta, estan a la vora. I per què tant d’interés en tornar-hi, si ja ho teníem tan vist? Pensava jo que era per la meravella de paisatge que ens anàvem a trobar o pel repte de conéixer dos barrancs en una sola ruta o simplement perquè hi havia molt bon pronòstic d’oratge, nuvolat i amb temperatura perfecta per a caminar per la zona. Però no, els esdeveniments han confirmat que hi havia un interés superior que ho anava a condicionar tot: el gaspatxo enguerí. Ja m’ho hauria d’haver olorat davant la insistència en suggerir Énguera pel Whatsapp, en la velocitat en voler reservar el restaurant i la unanimitat d’apuntar-se al gaspatxo sense preguntar menú ni preu ni condiments. Però no m’imaginava que faríem una ruta-interruptus per primera vegada en la història dels Esclafamuntanyes. Els responsables de la decisió han estat els 9 senderistes del dia: JoseGisbert, PalomaSilla, ArmandoSerrano, MargaLombillo, MiquelMartínez, IsabelGarcia, JoansaOlcina, RosaSanchis i VicentGalan.
Com a excusa, cal dir que la ruta dibuixava un vuit en el qual es passava perillosament pel mateix lloc on havíem aparcat els cotxes poc després de la meitat del camí previst, la qual cosa ja era una bona temptació per buscar el descans abans d’hora. I també que la primera part passava per un barranc de la Carrasca molt humit després de les pluges de la nit anterior i que el camí ha estat més lent de l’habitual per intentar evitar esvarades i per gaudir com toca d’un paisatge tan superb com el que teníem al davant: sense gens de pressa! Només la parada per a esmorzar ens ha entretingut més del que és habitual perquè el lloc era per a quedar-se tot el matí, de tan preciós com era. Pel que fa a les esvarades, hui n’hem tingut quasi tots i alguns ens hem estrenat en l’aterratge forçós i d’altres han millorat la seua tècnica de caiguda per no banyar-se els pantalons. Al final, tots hem acabat amb els pantalons banyats o pels camals o pel cul, que per algun motiu Joansa li diu a esta ruta «la del cul banyat» per una baixadeta humida on és difícil no ajudar-se amb qualsevol part del cos. Al remat, entre això i la quantitat d’obstacles a salvar en forma d’arbres caiguts o d’animals morts en procés de putrefacció, el moment de tornar a passar pels cotxes abans d’iniciar el barranc del Gatillo s’ha endarrerit fins a les 13’30h… i el dinar estava reservat a partir de les 14h. L’assemblea d’emergència convocada a l’efecte ha optat unànimement per fer un gatillasso en compte d’un Gatillo, per un argument semblant a això que diuen que “tira més un pèl de gaspatxo que una maroma de barco”… o una cosa semblant. La qüestió és que hem pujat als cotxes sense dubtar-ho, hem promés que tornarem un altre dia al Gatillo (o a per un altre gaspatxo) i ens n’hem anat directes al restaurant Sierra Enguera.
El famós gaspatxo ha estat a l’altura de les expectatives de tots excepte d’una, que ha promés demostrar científicament (és a dir, amb proves irrefutables) que eixe gaspatxo podia ser enguerí però mai manxego (“No mos fareu enguerins”, ha dit). Jo no m’he atrevit a defensar el gaspatxo andalús per si ho considerava heretgia o, el que seria pitjor, per si abandonava la idea de la demostració pel mètode científic. Això sí, alguns hem repetit i tripetit dissimuladament del gaspatxo i, fins i tot, ens hem endut racions a casa, que el menjar no es tira. El gaspatxo + bons calamars “del terreno” + beguda, postre i café, 19€ per cap. Molt bé el lloc, l’atenció i el dinar, al meu parer, que no sé de gaspatxos més que menjar-los amb deler.
I amb això hem acabat un altre matí gastro-senderista, amb un balanç calòric que no vull calcular però amb un balanç oxigènic i vital insuperable. Fins la setmana que ve!