24 d’abril de 2026
Hui ens hem desplaçat a la comarca dels Serrans per conéixer el naixement i l’assut del riu Tuéjar, una zona que era molt popular (massa) en estiu però que ara sembla en decadència. És de veres que encara falta per a l’estiu però els senyals que mostren el deteriorament de l’antic restaurant fan pensar que el seu esplendor ha quedat en el record. A nosaltres això poc ens ha importat perquè no veníem a banyar-nos i la muntanya dels voltants sí que estava esplendorosa, en plena explosió primaveral. Ens hem reunit 9 esclafamuntanyers i/o menjapaners: ArmandoSerrano, MargaLombillo, PalomaSilla, JoseGisbert, MiquelMartínez, IsabelGarcia, RosaSanchis, JoansaOlcina i VicentGalan i, com sempre, a les 10 ja estàvem fent camí amb temperatura agradable i sense núvols al cel. El camí era suau a l’inici a través d’una còmoda pista que ens ha facilitat l’entrada al bosc en els primers kilòmetres.
No hem tardat molt a fer la parada de l’esmorzar perquè algú anava carregat de dolces menges per a celebrar el seu 66é aniversari i tenia pressa per descarregar el pes i per omplir la panxa, clar. Després del descanset hem començat a enfilar-nos per la muntanya pel mateix lloc que hi havia unes obres de condicionament del camí on ens han dit “si no teníem res millor a fer que caminar per la muntanya”. I no hem sabut cert si millor n’hi havia, però la ruta i la companyia ens ha confirmat que esta és una de les millors idees que hem tingut per passar un matí cada setmana.
Cavil·lant sobre això, ha vingut la pujada corresponent del dia, que per a alguns era un no-res i per a uns altres interminable. Hem aplicat l’estratègia integradora corresponent i fins al cim tots juntets en un moment. La caminada més lenta ens ha oferit l’oportunitat de conéixer noves plantes de la mà del nostre botànic de guàrdia (la jara blanca que no és blanca i la jara negra, que és blanca…), de gaudir dels colors de la muntanya “tota a floretes”, al nivell de la Serra de Mariola, i fins i tot hem tingut una estona mística rememorant els extraordinaris miracles del Pare Vicent Ferrer o el recorregut mariner del Crist del Grau i els tramposos de la Terra del Ganxo. Ben complet el matinet!
La part final de la ruta era quasi tota cap avall, amb una parada a un mirador molt xulo amb vistes a gran part de la comarca i una part amb molta inclinació que obligava a prestar més atenció als peus que al paisatge (pregunteu-li a Isabel, si no vos ho creieu). En arribar als cotxes, hem descobert on estava realment el naixement del riu Tuéjar gràcies a l’ajuda d’uns xics que estaven netejant el paratge. Però no hem vist una zona de bany suficientment gran com per a acollir la quantitat de gent que sol vindre en estiu. No sé si no hem buscat per on tocava o és que ara n’hi havia poca aigua. Però no hem preguntat més perquè la imatge de la cerveseta fresqueta i del dinar en taula ha vençut la nostra curiositat i ens hem llançat als cotxes de cap.
Hem dinat al poble, al restaurant Álvarez, que algú havia recomanat a Miquel. Ens han donat cervesa fresca i hem dinat a bon preu (16’5€), que no és poca cosa, però a la vista de l’escassa valoració de la majoria dels plats per part dels Menjapaners-esclafamuntanyers, em sembla que Miquel ha deixat de parlar-se amb el seu recomanador. No és culpa seua ni del cambrer hiperactiu que ens ha atés, que fins i tot ha tingut el detall de servir doble postre al de l’aniversari amb doble dígit de ciris incorporat, tot un detall. Però és que després del dinarot de la setmana passada, a vore en quin lloc deixen satisfets a esta colla de golafres en la que ens estem convertint.
Divendres de la setmana que ve, si el temps ho permet, farem ruta en un dia de festa, i així podran vindre admiradores i/o envejoses que habitualment els divendres “no tenen res millor a fer” que treballar. Pobres!