20 de març de 2026
ArmandoSerrano, MiquelMartínez, IsabelGarcia, JoansaOlcina, RosaSanchis i VicentGalan han sigut avui el selecte grup d’esclafamuntanyers indultats del foc que han realitzat una nova ruta per una zona poc coneguda – les muntanyes de les valls de Segó – que estava suficientment prop per als que venien des del nord i no excessivament lluny per als que venien des de més al sud. No vos penseu que és fàcil trobar l’equilibri, però ho hem aconseguit: Benifairó de les Valls ha estat el punt de partida que ens ha oferit una ruta molt xula i un dinar excel·lent. A més, ha estat la segona vegada que aconseguim portar a Rosa i Joansa a territori desconegut, que no és gens fàcil.
Tot i que el perfil no marcava grans desnivells, sí que hi ha hagut un tram incòmode tant per a pujar-lo com per abaixar-lo, amb molta pedra, que feia imprescindible prestar atenció al lloc exacte on posar els peus perquè, al més mínim descuit, era fàcil fer un aterratge d’emergència. L’inici del camí partia del carrer del Bon Succés, que ja feia preveure un bon matí de senderisme només per l’optimisme del seu nom, i s’iniciava a través d’una llarga escala sobre la muntanya (de 189 escalons segons ens ha dit Rosa, que es veu que ha estat l’única que ha fet els deures i s’ha llegit amb atenció la documentació de la ruta). Hem passat per l’ermita i de seguida hem arribat al tram més complicat tant pel desnivell com per la irregularitat del terreny, que ens ha portat a la primera fita del dia, el pic del Tabalet, on hem fet unes quantes fotos anti-vertigen amb vistes espectaculars. A partir d’ací, el desnivell s’ha anat moderant i l’arribada al pic de la Creu ha resultat més fàcil i, després d’esmorzar, hem encarat la segona part de la ruta a major ritme.
Però encara quedaven dos dificultats per salvar. D’una banda, la senda de la Canonada que – com el seu nom indica – transcorre per damunt d’una llarguíssima canonada que envolta la muntanya i que no hem sigut capaços d’aclarir del tot quina podria haver sigut la seua funció original per a justificar tan gran obra. Caminar per damunt de la canonada no tenia dificultat en si, però en alguns moments la canonada anava “a l’aire” respecte a la muntanya i calia ajudar-se de les pedres o de les plantes per evitar desequilibrar-se cap al costat equivocat. Fins i tot en un punt més exposat hi havia unes cadenes per ajudar a passar amb més seguretat. Un puntet d’aventura superat amb èxit i alegria pels esclafamuntanyers, com no podia ser d’una altra manera.
I ja amb les cames cansades venia la darrera dificultat, que no era altra que reprendre el camí complicat de l’anada però ara de baixada. Desnivell pronunciat + terreny irregular i pedregós = aterratge d’emergència de morros, però amb estil, això sí. Afortunadament, la protagonista del “cuerpo a tierra!” ha encaixat el seu cos entre les roques hàbilment i no ha patit cap mal aparent ni al genoll renquejant ni a cap altre lloc, així que – mentre es recuperava de l’esglai – ha aprofitat per a descansar gitada durant una estoneta, seguint els savis consells que ens ha transmés moltes vegades Paloma: “si pots seure, millor seu; i si et pots gitar, millor gita’t”… o una cosa així.
I per fi hem arribat al poble, on hem fet una xicoteta excursió circular a la recerca d’un lloc per a dinar que alguns han aprofitat per a comprar productes de la terra. A tots ens ha sorprés eixe interés tan sobtat per unes quantes faves, quan tots estàvem buscant un restaurant. Ara, ja en casa, he comprés el que ha passat: els compradors ecològics havien estat advertits durant tot el matí que no podrien vindre a la fabada de ca Armando&Margarita perquè les faves estaven ja adjudicades (són “faves comptades”) i no en quedaven per a ells. Així és que, a la desesperada, hui s’han comprat les seues per si de cas. Què espavilats que són!
I bé, després de recórrer mig poble a instàncies d’una dona que ens ha marejat, al final hem anat a parar al primer lloc que havíem vist, el restaurant Martínez, on hi havia un menú molt variat i bo, que ens ha agradat a muntó als sis comensals, i pel qual hem pagat 16€ cadascú. Un altre lloc per a recordar per si alguna vegada convertim la colla senderista en colla gastronòmica, que també és un tema que ens uneix i per al qual estem especialment dotats i formats.
I això ha estat tot. Vorem la setmana que ve per on anem, que la primavera ja haurà començat oficialment i encara ens queden moltes muntanyes per esclafar!