17 d’abril de 2026
No sé si haurem de canviar el nom a esta colla però em sembla que el personatge de les rondalles que millor ens defineix actualment és Menjapà, company i còmplice d’Esclafamuntanyes. Ací teniu els detalls més fascinants d’aquest personatge: El seu «superpoder» és la golafreria absoluta. Menjapà no és simplement algú que té molta gana; la seua capacitat és mística i desmesurada. En les rondalles, se’l descriu sovint de la següent manera: “És capaç de menjar-se la producció sencera de deu forns de pa en un sol matí.”, “No mastega; pràcticament «aspira» el menjar.”, “Per a ell, un banquet per a cent persones és només un aperitiu per a obrir la gana.”
Però també he trobat un altre personatge que ens va al pèl: Beu-vi. Com el seu nom indica, aquest és capaç de beure’s rius sencers o bótes gegants de vi sense emborratxar-se. També intervé a la rondalla d’Enric Valor ajudant Esclafamuntanyes a superar les proves que li posen: com que Menjapà s’ha menjat tot el pa «a seques», diu que té la gola un poc polsosa. El Rei, llavors, els obliga a beure’s tota la reserva de les bótes de les bodegues reials. Beu-vi entra en acció, es lliga una bota a cada costat de la boca i, en un tres i no res, deixa el celler buit, demostrant que el grup d’Esclafamuntanyes és totalment imparable… com nosaltres.
Tot açò és per a entendre el contingut de la crònica en si, que comença ara. Hem fet una ruteta senzilla per la Vallesa per visitar les trinxeres de l’última línia defensiva de la ciutat de València durant la guerra que provocà el colp d’estat franquista i per conèixer el jaciment ibèric de la Lloma de Betxí, però realment tot ha estat una simple excusa per anar a menjar les afamades fabes cuinades per Margarita, la sidra i el postre servit per Armando junt amb els vins i licors aportats per la resta.
Encara que, en comparació, parlar de la ruta no té major importància haurem de dir que l’hem recorreguda sencera només cinc esclafamuntanyers (ArmandoSerrano, PalomaSilla, JoseGisbert, MiquelMartínez i VicentGalan), i uns altres tres n’han fet un trosset per motius diversos (PacoTomàs, RosaSanchis i JoansaOlcina). Al final hem fet més de 10km per un paratge desconegut per a la majoria i que ens ha sorprés per la seua extensió i per la seua frondositat. Les trinxeres estan ben conservades, encara que poc senyalitzades pels llocs des dels quals hem accedit. El jaciment ibèric ha estat també una visita molt interessant, ubicat en un lloc idoni per controlar els voltants i ben a prop del Túria. I aquest sí que disposava de cartells explicatius com toca.
Al voltant de les 14h començava la part més sucosa de l’etapa de hui, només entrar a ca Margarita&Armando. Hem degustat un excel·lent xoriço importat de la Rioja i un boníssim formatge que no recorde d’on era però que ha desaparegut ràpidament. Armando ens ha fet una demostració d’”escanciament” de sidra tant manualment com amb la maquineta (quin invent més xulo, per cert) i de seguida ha aparegut la fabada… insuperable. Per a què els amfitrions quedaren satisfets, uns quants hem fet l’”esforç” de repetir tant de fabada com de la carn que l’acompanyava i encara hem tingut espai a l’estómac per degustar amb gran plaer el postre que ens havia preparat Armando que – afortunadament per als maniàtics paladars valencians – no era arròs-amb-llet, sinó un pastís de formatge excel·lent, a l’altura del de Bolbait.
Al remat, una tornada a les nostres “obligacions” senderistes al màxim nivell possible, després de la pausa imposada per les vacances de Pasqua. Vorem com evoluciona açò i si Menjapà i Beu-vi acaben prenent el control del grup en detriment d’Esclafamuntanyes o si podrem mantenir l’equilibri i que els tres personatges col·laboren de forma coordinada en les properes setmanes. Preguem al déu Enric Valor perquè no se’ns en vagen de les mans els seus personatges!