20 de febrer de 2026
Es veu que l’esperit olímpic d’estos dies ens ha donat ales. Hui hem batut el rècord mundial esclafamuntanyer i hem fet la ruta a una mitjana al voltant dels 4km/h… que què!? Cal dir que la ruta era facileta i que la major part del camí permetia caminar sense fixar-se per on xafàvem i que no hi han hagut moltes parades que ens pogueren trencar el ritme.
A l’hora de sempre ens hem reunit al pàrquing del cementeri d’Ontinyent ArmandoSerrano, PalomaSilla, MiquelMartínez, JoseGisbert, JoansaOlcina, RosaSanchis i VicentGalan. El lloc era ideal per a començar el dia amb trellat i reflexió; per això, mentre algú s’endinsava a l’interior del cementeri per meditar i raonar amb algun dels seus moradors – estranyament xarrador -, els altres hem estat debatent a l’exterior sobre el sentit de la vida i de la conservació de la matèria després de la mort. I és que els cartells de la façana del “sequeret” donaven molt de joc: “La vida no s’acaba, es transforma” (Lavoisier?) i “Jo sóc la resurrecció i la vida” (qui és “jo”, el pintor?). A més d’aquests pensaments tan profunds, havíem de decidir també sobre el “sentit de la ruta”: què era millor, començar amb una pujada dolça i acabar amb una baixada forta o començar amb una pujada forta i acabar amb una baixada dolça? La segona opció ha guanyat per majoria aclaparadora, però jo crec que s’han deixat influir massa quan algú ha dit que així esmorzaríem abans. Així que hem començat la ruta contradient al Wikiloc que ha estat protestant durant uns quants minuts indicant-nos que anàvem al revés, fins que s’ha rendit i ens ha girat les indicacions.
La primera part del camí tampoc es pot dir que haja sigut una pujada forta, i menys encara llarga. Encara feia una mica de fresqueta i hem anat a l’ombra d’un bosquet ben xulo. Així és que ben prompte l’hem acabat i de seguida hem arribat a l’Alt de l’Olla, màxima cota del dia. Tot i que el paratge és ben lleig, amb tanta antena, ens ha servit de lloc per a esmorzar i hem intentat trobar un “caching” amagat en algun dels pins dels voltants. Tampoc és que li hàgem dedicat molt de temps al tema (prou faena teníem amb l’esmorzar), però hem fracassat en l’intent: ni rastre de la caixeta amb els objectes amagats. Sembla que no som nosaltres de buscar tresors amagats, som més corre-camins i xarraires despreocupats.
A partir d’ací, amb molt bon camí, en pla o de baixada i amb vistes excel·lents, hem agafat la directa i hem fet la major part de la ruta a una molt bona velocitat i sense parades. Poques fotos hem fet hui, tot i que el paisatge era preciós: la Vall d’Albaida, la Costera i l’Alcoià als nostres peus i més enllà gran part de les Riberes i la Canal de Navarrés. A més, amb les argelagues florides, tota la muntanya anunciava ja la proximitat de la primavera. Un plaer per als ulls. A més a més, bon sol però no calor, cel blau i sense vent… què més vols? caragols? Doncs tot no ha de poder ser!
A tan bona marxa que dúiem, se’ns ha fet curta la ruta i al voltant de la una i mitja ja havíem tornat al cementeri. Els tres que tenien pressa se n’han anat i els altres quatre ens hem deixat guiar per al IA fins al Nou Cantó, restaurant poligoner ben apanyat. Dinar acceptable a bon preu (14€ per cap) i atenció amable i ràpida. Bon consell de Gemini! Afortunadament, no li hem fet cas a Grok, l’altra IA que hem consultat, que ens havia proposat anar a casa a menjar pizzes “i no sé què més” abans que anar a eixe restaurant. La resta dels seus comentaris i converses durant el viatge de tornada sobrepassen l’índex de tolerància d’aquest cronista i dels seus lectors habituals que, si volen, seran informats oralment en la propera eixida senderista.
ATENCIÓ, per al divendres 27, anul·leu compromisos o cites mèdiques, repareu genolls adolorits, abandoneu néts amb els seus pares… perquè anem a Otos! Ruta curteta per la muntanya (7km), recorregut pels rellotges de sol i dinar a Ca les Senyoretes! Ruta i pla TOP, d’assistència imprescindible. Ja està reservat el restaurant!