13 de febrer de 2026
Tercera vegada que venim per la Canal de Navarrés (més unes altres dos que vam vindre ben a prop, a Sumacàrcer i Estubeny) i de nou ens en tornem ben satisfets cap a casa. Encara que la de hui no ha estat la més espectacular en conjunt, la visita de les zones més conegudes (el riu prop de Bolbait, les coves del Turc i el salt de Xella) ens han agradat molt. Però no hem gaudit de camins o sendes entre el bosc com altres vegades i hem fet molt de camí entre camps de cultiu. A canvi, això ens ha permés caminar més lleugerets perquè el terra era de fàcil trepitjar i els botànics-aprenents (tots menys un) hem presumit dels nostres coneixements de la vegetació de la zona anomenant en veu alta (perquè ens escoltaren tots) tot allò que véiem pel camí: “això és una olivera” “eixe és un ametler” “això, tarongers” “allò són pins” “mira quina palmera” “açò, romaní” “Joansa, agafa’m uns espàrrecs!”… Com es nota que anem pujant el nivell naturalista!
A l’hora de sempre estàvem preparats al centre de Bolbait els 7 senderistes de hui: MiquelMartínez, IsabelGarcia, JoseGisbert, ArmandoSerrano, MargaLombillo, JoansaOlcina i VicentGalan. Primer de res hem escodrinyat els bars dels voltants per anar preparant la decisió important del dia: on aniríem a dinar. Ens ha cridat l’atenció el bar El Timonet, però a les 10h encara estava tancat. Si estiguera obert, segur que podríem demanar una infusió de timonet, i no com al restaurant de Navaixes que ni en tenien, ni entenien (almenys la xica que ens va atendre a la taula).
Només eixir del poble hem gaudit de l’espectacle de la zona recreativa del riu, sense els vora a 1500 visitants que hi poden haver qualsevol dia d’estiu, segons ens ha dit la fotògrafa voluntària que ens ha fet la foto de grup. L’eixida des del riu cap a l’ermita ha tingut la seua “gràcia” i ens ha tocat trepar un poc per la pedra, sense major dificultat per a nosaltres a estes altures. L’ermita es troba dalt d’un turonet enmig d’una frondosa pinada que ha estat el tram de major desnivell de la ruta. Ací han vingut a refrescar-nos les “gotes de déu” (*) anunciades exactament per a eixa hora pels meteoròlegs de l’AEMET. No sé si realment hem arribat a banyar-nos però hem aprofitat per a amortitzar el pes extra de les motxilles i tots ens hem posat els impermeables una estoneta, que per a això els dúiem. A més, les fotos amb mal oratge en la muntanya queden molt més èpiques, on vas a parar!
Després hem iniciat un camí més monòton vorejant el poble i camí de Xella on hi ha hagut un conat de cant coral de no recorde com es diu la cançó, però que ens ha quedat la mar de bé: no ha tornat a ploure en tot el matí, o siga que no ho haurem fet tan malament. A vore si ho repetim, que la muntanya convida i així espantem les bèsties amenaçadores que puguen estar observant-nos (i als caçadors, que són més perillosos).
A bon ritme hem arribat prop de Xella i ens hem desviat a vore les coves del Turc, que són semblants a les famoses covetes dels moros de Bocairent. Després hem pujat al mirador del Salt de Xella i hem admirat quants llocs hi ha per a banyar-se en estiu per ací. A gosades que s’ho han muntat bé amb la quantitat d’aigua que tenen i els llocs tan xulos que s’han format al seu voltant.
Finalment, hem arribat a Bolbait recorrent el carril bici/vianants des de Xella, al costat de la carretera. Per a la nostra alegria, el restaurant el Timonet estava obert i oferia un menú variat i a bon preu que pintava molt bé. Ha estat perfecte: el local era agradable i tranquil, les cambreres amables, el servei ràpid i tots els plats han satisfet els exquisits comensals que som. Hem pagat 20€ per cap. A destacar el pastís de formatge, del qual Armando ha volgut repetir però que ha estat assaltat per la resta d’esclafamuntanyers que hem volgut confirmar la bona qualitat anunciada pel primer que l’havia tastat. I sí, tots hem coincidit que estava fabulós!
Malgrat els pronòstics de vents forts, al final no han suposat una molèstia incòmoda. Quan més bufava el dúiem a favor i la major part del temps hem estat protegits i ni ens hem enrecordat d’ell. Només recorde una ràfaga forta en la part de dalt de Xella, però sense perill.
I tot això ha donat de si el recorregut de hui. A vore si és de veres que la setmana que ve s’acaben els temporals i tornem amb el bon oratge que havíem tingut fins ara.
(*) No puc explicar més sense fer “espòiler” si no coneixeu la sèrie “Las gotas de dios”