6 de febrer de 2026
Quina alegria quan la colla esclafamuntanyera és nombrosa! Ja se sap que, “quants més serem, més riurem” i hui ens n’hem ajuntat 10 i hem rigut bona cosa: PacoTomàs, PalomaSilla, JoansaOlcina, RosaSanchis, JoseGisbert, MiquelMartínez, Isabel, ArmandoSerrano, MargaLombillo i VicentGalan. Cal dir que no ha quedat clar qui era lliri i qui era card, segons el selecte criteri de Miquel, però deixe ací un dels versos d’Ausiàs Marc, per si serveixen d’ajuda:
«Lir entre cards, l’ignorança m’ha mort,
o poc saber, qui m’ha fet fadiar;
en m’estat greu no em vullau consellar,
car tot consell em torna de desconhort.»
Aclarit això, al voltant de les 10h ja havíem iniciat la ruta des de la urbanització Altomira de Navaixes. Com que no duem cap arqueòleg, no hem sigut capaços de trobar les famoses coves (què estrany!), així que hem decidit iniciar la ruta per la via verda, ben coneguda pels ciclistes del grup, que d’eixos sí que en tenim. Ha estat una agradable sorpresa recórrer-la “a peu i sense pressa” i sense bicis ni caminants, molt diferent a com ho fem sobre rodes. El paisatge i el camí és fantàstic i prompte hem arribat a la vora del pantà del Regajo – que fa goig de vore amb tanta aigua, quasi ple – on hi havia una zona de pícnic esperant-nos per fer la pausa de l’esmorzar.
Després d’este moment de relax (després de tanta aventura!), algú s’ha adonat que havia extraviat el seu company inseparable, complement i bastó de la seua vida, sense el qual no es veia amb forces de seguir endavant. Després d’un temps d’angoixada recerca sense èxit, hem hagut de prendre la dolorosa decisió de fer dos grups per recuperar-lo: uns desfarien el camí de tornada cap als cotxes, per si el mòbil havia caigut en algun lloc del recorregut i els altres caminarien cap avant, demostrant la seua valentia i independència digital.
Com era d’esperar – per a desgràcia de Paco, Isabel i Miquel – la part de la ruta que s’han perdut amb la recerca del mòbil “era la més bonica del dia”, com sempre passa casualment quan algú se n’absenta. Una vegada hem arribat al riu Palància, l’aigua ens ha acompanyat tot el temps amb múltiples brolladors i cascades, fins arribar a la mare de totes elles, la del Salt de la nóvia. En contra de les xafarderies que ja donàvem per certes gràcies als nostres desconeixements històrics, cap nóvia va ser llançada des de dalt de la cascada i el que conta la llegenda local és més una història de socorrista enamorat amb final funest.
Tot l’entorn al voltant del Salt és una preciositat, amb molts llocs per a nadar i llocs xulos per a fer-se fotos, després de trepar per grans pedres. Alguna ha fet una trepada “estilosa” per a fer-se fotos i per poc no rememora la història de la nóvia del Salt. Durant el camí fins al Salt hem passat per nombroses fonts – alguna de les quals molt xula – totes marcades amb cartells d’”aigua no potable”. Com que tanta aigua convidava a beure i ningú s’atrevia a fer el pas, hem delegat en Joansa – que és biòleg i coneix els microbis – per fer de tastador del grup. En el moment d’escriure estes línies sembla que aguanta amb bona salut i no és necessari buscar un nou tastador d’aigües. Si això continua així, potser algun dia li seguirem l’exemple i beurem aigua (“nunca digas que de este agua no beberé”) igual com ha passat amb el vi, que el primer dia ningú en volia i esta vegada quasi s’acaba. Mentre tot això passava, els expedicionaris del mòbil perdut ja havien aconseguit detindre al fugitiu, que s’havia amagat hàbilment a l’interior del cotxe. En la recerca però, han perdut Paco (o potser se n’ha anat a casa, que tenia pressa). Abans de les 14h, ja havien guanyat una bona posició en el restaurant del càmping Altomira i ens esperaven en taula amb una cerveseta fresca. Sembla que tampoc han sigut capaços de trobar les coves prehistòriques: ja podien haver-ho preguntat almenys!
Bon dinar i variat en un local còmode i 22€ cadascú. Tot i que no ens han dit coses boniques com el divendres passat, hi ha hagut millor relació qualitat-preu. A més, hem aprés que el pollastre es pot servir “al punt” o “molt fet”, cosa que no sabíem cap dels comensals. Davant d’aquesta ignorància culinària compartida, Marga ha sigut conservadora i ha demanat el pollastre “al punt”, per si de cas. I això que estava valenta i crescudeta perquè hui no ha necessitat reforços càlcics per a acabar la ruta. Es nota que s’està posant en forma en això i en l’estil de trepada per les pedres esvaroses: ni Fosbury ho faria millor!
I això ha sigut tot o tot el que recorde. La setmana que ve, més i millor!