23 de gener de 2026
Esclafamuntanyes, Passaponts, Arrancapins i Plegallana són els quatre germans de Penàguila d’una rondalla d’Enric Valor, que van haver d’enfrontar-se a un gegant que se’ls apareixia per casa quan algú es quedava a soles però que -en véncer-lo- els va dur a conéixer a la princesa Rosa Darrerina i les seues germanes. Al nostre grup, tots som Esclafamuntanyes però, a partir de hui, ja sabem qui també és Passaponts. Vorem si algun dia descobrim si també tenim Arrancapins o Plegallanes, potser princeses Darrerines (o prínceps)… o el gegant mateix!
Hui hem tornat a Barx per recórrer part de la ruta que ja vam fer en una de les primeres caminades, el barranc de Manesa, però esta vegada en sentit contrari i ampliant el recorregut fins arribar a l’avenc de la Donzella. Els protagonistes: PalomaSilla, ArmandoSerrano, MiquelMartínez, JoansaOlcina, RosaSanchis i VicentGalan.
Eixida puntual des de la impressionant nevera restaurada de Barx i ràpida pujada cap a l’inici del barranc, que és una ruta botànica de gran valor i que també porta el nom del botànic Joan Pellicer. A diferència de la vegada anterior, ens hem assabentat millor de totes les fites del camí gràcies als coneixements i aclariments del nostre botànic del grup, JoansaOlcina. Així és que, a més de gaudir un munt de la bellesa del paisatge, hem aprés bona cosa… que prompte oblidarem, és clar, i tornarem a preguntar!
El recorregut pel barranc se’ns ha passat en un tres i no res i, quan hem tornat prop dels cotxes, Joansa i Rosa ens han deixat a soles a la resta per afrontar la part més «perillosa» de la ruta: el creuament de l’avenc de la Donzella. També és de veres que la visita per les diferents fonts dels voltants de Barx no tenia més interés que observar la quantitat d’aigua que brolla per qualsevol lloc del terme, però el paratge de l’avenc ens ha sorprés per a bé i ens ha impulsat (a uns més que a altres) a l’aventura de creuar-lo sense haver de tornar pel mateix camí per on havíem arribat.
Quan les tres quartes parts del grup estàvem convençuts que no era possible ni prudent intentar-ho, ha emergit la figura del PASSAPONTS Armando que, tot i la passivitat de la resta, ha habilitat un pont a base d’acumular pedres i blocs de formigó que, casualment, hi havia a la vora. No és que fóra un pont de la finesa dels de Calatrava però, amb l’ajuda dels bastons i la perícia i l’equilibri dels esclafamuntanyers, ens ha permés creuar als quatre sense aportar material instagramable al càmera que intentava immortalitzar alguna caiguda a l’aigua.
Amb la satisfacció per l’èxit aconseguit hem arribat a la fi del camí amb més fam que Garró, com sempre, i amb intenció de visitar el restaurant La Visteta per acabar d’arredonir el dia. Però, dissortadament, estaven de vacances i hem hagut de buscar alternativa per dinar per la zona, cosa que no ha estat gens fàcil: o estaven tancats o plens! Finalment, a Tavernes, ens hem trobat «Aires del Sur», on hi havia menú del dia discretet però suficient per poc més de 16€.
I això és tot de moment. Vorem si la setmana que ve l’oratge ho permet i intentem alguna caminada cap al nord, que fa temps que no xafem. Atents!