9 de gener de 2026
La ciclogènesi explosiva eixa que venia des del nord d’Europa no ens ha impedit començar l’any nou amb una excursió ben guapa a una de les talaies més privilegiades de tot el País Valencià: la muntanya de Cullera. Abans de les 10 del matí ja estàvem preparats els 8 senderistes del dia: ArmandoSerrano, MargaLombillo, JoseGisbert, PalomaSilla, JoansaOlcina, Rosa, ManoloCosta i VicentGalan.
L’AEMET havia pronosticat que tindríem un vent suportable durant les dues primeres hores de la ruta, abans de posar-se pesadet al final del matí. I així ha sigut a l’inici però, segons anàvem agafant altura, el vent s’ha fet més present fins a resultar molest en la part més alta de la muntanya. Es veu que l’Aemet fa el pronòstic de Cullera a nivell del mar. En tot cas, no ha resultat perillós en cap moment perquè, com bufava de ponent, sempre ens espentava cap a la muntanya, protegint-nos de caigudes.
La part més costeruda està a l’inici, quan hem fet part del recorregut de l’antiga muralla fins arribar al castell. Allí ens esperava Marga que, amb bon criteri, ha preferit estalviar-se eixe primer tros. Després encara hem estat pujant una bona estona fins arribar a la Bola, on hem fet una paradeta tècnica per a reposar forces. Joansa ens ha portat una bóta de vi, que hem admirat i agraït però que no ha sigut tastada per la majoria, en plena època zero-zero de recuperació dels excessos nadalencs.
Després hem seguit crestejant tota la muntanya, admirant l’impressionant paisatge a banda i banda i parant de tant en tant per fer fotos i endevinar les serres i muntanyes que s’hi veien. Al nostre criteri, estem segurs d’haver distingit la Calderona, l’Espadà i el Penyagolosa pel nord, el Montdúver, la Safor, Segària i el Montgó pel Sud i el pic de l’Au, el Besori i la serra de Cortes per l’oest. Quasi res! I moltes comarques als nostres peus: la Safor, les Riberes, les Hortes i el Camp de Morvedre com a mínim. Pocs llocs hi pot haver amb una visió tan ampla del nostre territori. Un luxe, vaja.
A poc a poc, perquè el vent i les pedres no convidaven a córrer, hem arribat a la part més oriental de la Serra, on comença la baixada per les nombroses i lamentables urbanitzacions que la col·lapsen. A partir d’ací ja hem agafat velocitat i, en arribar a vora mar, ens ha començat a apetir parar-nos en algun dels restaurants pels quals passàvem… però que estaven tots tancats. Després de recórrer quasi tot el passeig marítim sense èxit (però amb el plaer de recórrer-lo al solet i sense ningú que ens molestara) hem dinat al Mar de Tapes, on ens han atés molt amablement i hem dinat prou bé: 19€ per cap. Val a dir que Manolo se n’ha anat abans a dinar a sa casa, segurament perquè sabia que estava quasi tot tancat en estes dates.
Al remat, un altre matí fantàstic per paisatges excel·lents i companyia cada vegada més nombrosa i bonica. La setmana que ve, més!