Tant en els grups de música com en les sèries de televisió, hi ha consens en afirmar que el segon disc o la segona temporada és la que marca el seu èxit o el seu fracàs, independentment de com haja sigut de bo (o de dolent) el primer intent. Segur que algun dels esclafamuntanyers que estan llegint açò troben algun exemple que contradiu aquesta màxima, però m’és igual perquè em va bé per a fer la introducció de la crònica de hui que marca l’inici de la Segona Temporada del nostre grup i per fer palesa la importància del que puga succeir en el futur a partir del que fem enguany. Per això, porte tooot l’estiu preparant amb cura tots els detalls, he fet una nova pàgina web amb les tècniques més avançades, he buscat i classificat més de 200 rutes adequades al nostre nivell, m’he entrenat en alta muntanya i he rastrejat el mercat per fitxar nous bons senderistes que incorporar al nostre planter: fins i tot he arribat a pagar de la meua butxaca la clàusula de rescissió que la Conselleria ha exigit per jubilar anticipadament a un dels nous fitxatges d’enguany, Paco Santosjuanes.
El que vull dir amb tot açò és que l’exigència per a esta nova temporada és màxima i que s’espera de tots els components del grup la major implicació i concentració, una atenció rigorosa al propi estat de salut i una alimentació saludable durant la setmana i una exclusió de compromisos i cites alienes en divendres, de forma que s’assegure l’assistència en bones condicions de tota la colla esclafamuntanyera a totes les rutes que farem d’ara en avant. A més, és clar, de mantenir la més abnegada obediència a les meues consignes (el cupo de dissidència ja està complet amb Miquel) i llegir amb atenció plena la informació i instruccions que vos passe per whatsapp (per exemple, si dic que cal portar “carranqueres”, porteu-les).
Amb tot açò aclarit, passe a descriure algunes de les coses que passaren en la nostra primera ruta d’enguany, per les cales de Benissa i amb parada final a la casa de Moraira de Paloma. Amb la intenció d’anar pujant el nivell dels Esclafamuntanyes, vaig dissenyar la ruta a mode de triatló, unint tres esports que se’ns donen molt bé: el primer tram el vam fer a peu, el segon nadant i el tercer menjant. Com que encara estem desentrenats, el primer esport el vam haver de retallar a poc més de la meitat del previst, el segon es va quedar en surar més que en nadar, però en el tercer ho vam donar tot i complírem com a campions. I això que, per al tercer esport, vam posar el hàndicap mai vist d’haver de menjar tots el mateix sense opció a compartir ni tastar res de diferent, per imposició administrativa del restaurant i segurament per garantir la equanimitat en la competència.
A l’hora habitual ens vam reunir a l’aparcament de la cala de l’Advocat JoansaOlcina, RosaSanchis, JoseGisbert, JuanGarcia, PalomaSilla, ArmandoSerrano, PacoSantosjuanes i VicentGalan. MargaLombillo es va quedar concentrada a ca Paloma esperant a incorporar-se al grup en el moment que iniciàrem el tercer esport del triatló. L’inici es va ajornar un poc perquè faltava el cotxe on venia Armando i Paloma, però encara no estem segurs del motiu perquè no vam acabar de desxifrar els missatges que enviava Paloma per Ws i que incloïen al·lusions a paraules en clau com “encourages” i “Encinitas” per a entendre els quals la IA ja ens demanava pagar la versió premium.
La ruta en si, xula com cap altra, recorria set de les cales dels termes de Benissa i Calp: l’Advocat, la Llobella, els Pinets, la Fustera, les Bassetes, el Mallorquí i Calalga. 9km entre anar i tornar que es van quedar en 6km perquè vam haver de pegar mitja volta en passar les Bassetes ja que el camí estava tallat per un despreniment (i perquè ja feia mooolta calor i només teníem ganes que de tirar-nos a l’aigua). En la tornada, vam fer una parada llarga en la Mar Morta dels Pinets i vam saludar tots els peixets, eriçons i posidònies (que ara ja sabem que no tenen res a vore amb les algues, gràcies al nostre botànic de capçalera). No vam trobar cagallons de mar, que també ens va descobrir el mateix especialista, però potser fóra perquè el seu nom real no era tan barroer i no ens van entendre els peixos quan preguntàrem per ells. Hauríem d’haver dit “cogombres de mar” o “botifarres”. Ho tornarem a intentar, bé siga a la mar o un restaurant on els cuinen, que sembla que són ben saborosos.
Vam tornar al punt d’inici amb una hora de sobra per anar al xiringuito Olalà de la cala Baladrar, així que vam aprofitar el temps sobrant: uns van fer una nova prova de natació/suració per refrescar-se per fora, uns altres es van demanar unes cervesetes al xiringuito de l’Advocat per refrescar-se per dins i uns altres van anar a per reforços i van replegar a Marga per encarar la tercera part del triatló amb garanties.
La veritat és que vam arribar al dinar havent-nos currat a base de bé els dos primers esports. Tot i que havíem deixat l’inici de la temporada per a la tardor, hui ha fet una calorassa que sort que hi havia prou ombres i que estàvem vora a mar i ens hem refrescat. Damunt, en el pas per l’aigua, hem patit les dues primeres caigudes de la temporada, sense majors conseqüències per a la seua integritat física però sí per a la seua moral. Un, sanguinolent (un ditet, sí, però sang és sang). I l’altre, coix i endolorit (més l’ensurt que una altra cosa, però és per mimar-lo, que té el seu historial). Ho conte tot això per donar valor a la tercera part del triatló, que ningú diria que ja veníem tan cansats i ferits, de tan bé com hem complert amb les exigències de la ingesta i per estar a l’altura amb la simpatia i l’alegria de la cambrera.
La fideuà afroamericana que ens hem engolit i els entrants previs han estat a l’altura de les expectatives i més encara. El preu de 37€ per cap – sense postre – no es pot dir que siga barat, però l’hem pagat ben a gust de tan bé com ho hem passat i del “marco imcomparable” en el qual ens trobàvem. A més, ha sigut un menjar que recordarem molt de temps, bé siga en la nostra memòria, bé siga quan observem els cagallons afroamericans dels dies posteriors.
Que no patisca el lector quan ha llegit que ens vam alçar sense demanar postre: és que el postre ens estava esperant a ca Paloma, que ens va oferir uns gelats i un café granissat de “Los Jijonencos” que, segons Armando, no tenen res a vore amb els de Jijón (i ell què sabrà!).
I això és una part del que va passar en tantes hores, que ja he fet prou. A la nova web, podeu vore que està oberta l’opció de respondre per completar el que falte, però mai per contradir-me, per suposat. Així és que treballeu una miqueta, que ja vos toca.
La setmana que ve més, si l’oratge ho permet, que açò ja no para.