Nova eixida dels esclafamuntanyers per les agraïdes terres de la Safor, al voltant del pic que dona nom a la comarca i amb l’objectiu de gaudir de l’espectacle fascinant que ofereix el circ de la Safor. Com que el divendres coincidia amb el dia dels enamorats i, a més, estava inclòs en el pack que els que treballen anomenen “pont”, vam decidir avançar dos dies la nostra eixida per no haver de trobar-nos amb gent. I també perquè, encara que ens estimem a muntó, tots i totes tenim algú millor amb qui celebrar Sant Donís.
Al remat, només 4 valents faríem la ruta: el novell (PacoSantosjuanes) i tres dels matxos de la colla (ArmandoSerrano, JoseGisbert i VicentGalan). Bona ocasió per a posar a prova al novell, a vore si tenia el nivell necessari per a obtindre plaça definitiva, que no quedà clar en la ruta inaugural pel que fa a caminar (al contrari del que fa a menjar, que ja vam poder vore que tenia bon saque amb la fideuà afroamericana). La ruta triada ha sigut una de les més exigents del nostre repertori, amb vora a 500m de desnivell acumulat i concentrats en els seus dos primers km. Aguantaria Paco? Aguantarien els matxos desentrenats?
Això sí, les vistes espectaculars des de l’inici. Però el desnivell… buf! Per què vos penseu que hem fet tantes fotos? Perquè era tot preciós o perquè necessitàvem excuses per a parar? També hem jugat la carta de l’esmorzar per fer una altra paradeta abans d’arribar al final de la pujada, i parades d’observació per a esbrinar si el que es veia era esta o aquella muntanya o si la costa era la de Gandia o la de Tavernes. Fins i tot algú ha simulat una caiguda per descansar un poc damunt d’uns matolls (sense nom, que hui no el sabíem, però que almenys no punxaven). També hi ha hagut algun dels matxos que ha demanat fer alguna parada extra per agafar aire, perquè el novell seguia a roda i no es cansava ni es queixava, el tio! Cal dir que ningú ha dit de retirar-se i tornar als cotxes perquè si pujar estava sent difícil, baixar era poc menys que impossible, de tant de desnivell i pedra esvarosa que hi havia. Així és que tots cap amunt i sense protestar.
Però això ha sigut només la primera part del dia. La baixada per l’altra part ha començat incòmoda però prompte hem pogut agafar velocitat fins arribar a una senda més ampla on hem recuperat el temps perdut i, ara sí, hem pogut mirar el paisatge mentres caminàvem, en lloc de mirar només on posàvem els peus. Així i tot, se’ns estava fent tard per anar a dinar, ja que els cotxes estaven lluny de qualsevol bar i hem decidit aprofitar una zona amb cobertura per reservar a Ca Elsa de Vilallonga, que tenia la cuina oberta fins a les 3 i mitja… Arribem de sobra!, digueren els quatre matxos. Però la ruta ens reservava una sorpresa per acabar que ens va fer suar més que en tot el matí: una rampa de vora a un km amb un desnivell brutal, i que calia fer de presseta si no volíem quedar-nos sense dinar.
Per suposat que, com a bons matxos, hem arribat al dinar, esbufegant i suats, però a temps de fer-nos el menú del dia a l’ombra d’un ficus enorme (o era magnoli?), la mar de contents i cansats. Molt bon dinar, per cert, ben atesos i barat: 15€ cadascú.
I això ha estat tot per a hui, que jo encara m’estic recuperant. Al novell ja li podem convalidar el carnet d’esclafamuntanyer… i de matxo: dos per un! Per cert, per als que no sou valencianoparlants d’origen o castellanoparlants cultivats, us convide a consultar la definició de “matxo”, segons el Diccionari Normatiu: https://www.avl.gva.es/lexicval/?paraula=matxo. No siga cosa que hàgeu tret conclusions equivocades.
Fins el divendres proper, que n’hi haurà més!