26 de novembre de 2025
Quatre senderistes hem acudit aquest matí a la crida dels Esclafamuntanyes per recórrer els camins entre Calles i Xelva, anant per la Penya Tallada i tornant pel camí de l’Aigua, vora a riu: ArmandoSerrano, JoseGisbert, MiquelMartínez i VicentGalan. Ha estat un matí que recordava que l’hivern s’acosta («winter is coming»), amb temperatures fresquetes i vent molest en ocasions.
Hem quedat bocabadats pel paisatge del barranc i per l’obra d’enginyeria de la Penya Tallada, que costa d’imaginar que haja estat feta per persones fa 2000 anys. Els accessos amb escales faciliten la pujada però li donen un punt de dificultat superior a pujades menys «còmodes» que hem fet anteriorment. Esta primera part de la ruta acaba creuant l’impressionant aqüeducte sense baranes i gran altura, just en un moment en què el vent bufava de valent. Amb molta precaució i caguera, l’hem anat passant ben separadets i sense bromes, perquè imposava molt.
Després d’una estona, hem arribat a Xelva que hem travessat creuant el seu barri jueu. Tot un descobriment aquest poble, que ens ha convidat a tornar-lo a visitar més endavant amb més calma perquè és molt bonic. A la part de baix de Xelva hi ha el riu que ens conduiria de tornada a Calles. Ens pensàvem que seria tot baixada, seguint el seu curs, però el camí té unes quantes pujades que ens han fet esforçar-nos més del previst. Especialment cap al final, perquè la senda ha quedat impracticable com a conseqüència de la DANA del 24 i, com a solució, han habilitat un camí amb empinades escales pel lateral del barranc fins a fer-nos baixar poc després de tornada a la vora del riu.
Al remat, hem arribat a Calles al voltant de les 14h. Al primer bar que hem trobat obert, el Galiano’s, ens han oferit dinar un plat d’abadejo al forn que no ha estat gens malament. Una mica lents, això sí, perquè hem estat vora a hora i mitja per a menjar eixe plat, un postre i café: 18€ cadascú.
Molt bon regust ens ha deixat esta ruta, amb una combinació excel·lent d’atractius, paisatge i activitat física, sense menystenir la companyia, que és del milloret que es pot reunir en aquestes dates. Una vegada més, el privilegi de fer-la entre setmana ens ha pemés gaudir-la sense les molèsties de la massificació habitual dels caps de setmana. A penes ens hem trobat amb 4 altres senderistes en tot el recorregut (dos d’ells, justetament, quan algú dels nostres estava pixant vora el camí).
La setmana que ve, més i millor… o paregut!