Ja ho vaig avisar en la convocatòria, que esta anava a ser una ruta de cinc estreles, i així ha sigut. Però no solament pel paisatge i el recorregut, que també. sinó pels components de l’expedició, cinc estreles esclafamuntanyeres: MiquelMartínez, JoansaOlcina, RosaSanchis, PacoSantosjuanes i VicentGalan.
El punt d’eixida estava marcat al Preventori d’Alcoi, des d’on ja teníem unes vistes excel·lents del poble i de la Serra Mariola. Tant és així que, només eixir, ja estàvem fent plans sobre quin dia tornarem per recórrer la Mariola-tota-a-floretes i, de pas, tastar l’olleta alcoiana. No tardarem, que la tardor és un dels millors moments per gaudir-la de ple.
Hem començat la ruta en direcció a l’ermita i els amagatalls dels voltors, per encarar primer els majors desnivells i deixar per al final el que semblava una “pujadeta” de no res per a tornar als cotxes. La veritat és que la pujada inicial era suportable, sobretot si la comparàvem amb la de la setmana passada al circ de la Safor, però ens va fer recordar ben prompte que sense suficient gasolina (o electricitat) no van els motors i, en poc de temps, ja estàvem parant per a esmorzar. Ho hem fet al costat de l’ermita i la seua decoració interior d’“art urbà”, que semblava que estàvem al The Graffiti Tunnel de Londres, però enmig de la muntanya. Per acabar d’arredonir l’inici del matí, Joansa ha tret a passejar per primera volta en la temporada la seua afamada bóta de vi i, només traure-la, començaren a sobrevolar-nos unes quantes desenes de voltors que volien unir-se a la festa. Quin goig vore tants voltors i tan a prop! Tan mala fama que tenen els “fons voltors” per aprofitats i lladres i tan bonics i bones persones que són, en el fons, els voltors de veritat. Després vam aprendre que estos es diuen “voltors comuns” en la nostra llengua però que en castellà els anomenen “buitres leonados” ves a saber per què, perquè jo no els vaig vore pinta de lleons.
Després de la paradeta, encara quedaven uns metres de desnivell per superar fins arribar al punt més alt del dia, on hem pogut gaudir de les vistes de tota la comarca i dels amagatalls dels voltors. Allà baix, ben lluny, es veia també el barranc del Cint, per on passaríem en poques hores. La baixada ha sigut fàcil i ben xula, amb bones vistes tot el temps. Sense adonar-nos, hem anat entrant al barranc que, segons entràvem, s’anava fent més i més bonic. És un congost de pedres entre les quals no voldries estar en un dia de Dana mediterrània, però que ha pres unes formes espectaculars per al gaudi dels que passem per allí. Una passada. No és d’estranyar que el nostre enyorat Ovidi Montllor, alcoià com era, hagués deixat escrit en una de les seues cançons que este hauria de ser el seu lloc de repòs per a les seues darreres “vacances”:
“Porteu-me a Alcoi, que és el meu poble.
I allà on comença el Barranc del Cint
prop d’un romer, deixeu-me ja.
Així tindré l’aroma bo.
I a prop també del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud vindrà la música.”
Si algú no la coneix, ara és bon moment per a escoltar-la, amb la guitarra de Toti Soler de regal: https://music.youtube.com/watch?v=lDF1Y_bR2Yc&si=S2p14QeuEYXphoOa Nosaltres vam buscar eixe romer a l’inici del barranc, però no ha quedat clar si és el de la foto que hem fet o no, però podria ser. Caminant dins del barranc hem passat també per algunes fonts, a una de les quals hi havia un soroll ben curiós en el forat per on desaiguava, que podeu observar en els vídeos de l’àlbum de fotos. L’esperit d’Ovidi no semblava que fóra, que ell era ben entonat i amb veu pregona, però era un mosqueig de soroll, la veritat.
Per a rematar el dia, hui una altra vegada ens ha tocat suar en la part final. El que al perfil de Wikiloc semblava una “pujadeta de no res”, ha esdevingut una autèntica “gran pujada” amb mèrits fins i tot per a obtenir el títol que li donaria si li canviem la J per una T. Però, al final, res que no es poguera solucionar amb paciència i les ganes d’arribar als cotxes i al dinar que teníem.
El dinar l’hem fet al restaurant La Favorita, al qual hem arribat seguint les recomanacions de Google. Tot ben bo, sí, però una miqueta car per al que era: 27€ per cap. I ens hem quedat sense saber el motiu real del cartell que demanava que utilitzàrem el Bizum entre nosaltres perquè ells només feien un compte per taula. Per les comissions del datàfon? I si paguem en efectiu? Per la faena de dividir? Per tocar el nas als clients?… S’està posant difícil açò de menjar als restaurants, amb tantes exigències: l’altre dia, un “únic arròs/fideuà”, hui, “un únic compte”. Però no saben ells que nosaltres obeïrem totes les ordres i manies que ens posen per davant, sense quasi protestar, que no ens van a enterbolir de cap manera el plaer d’estos matins gastro-muntanyers de cada divendres! La setmana que ve assaltarem un nou restaurant, a vore a què ens obliguen. I passarem per algun lloc xulo de pas, val. I, si pot ser, a vore si recuperem efectius, que les vacances ja s’han acabat!