6 de novembre de 2025
Què barbaritat de bonica que ha sigut la ruta que hem fet hui! Boscos espessos, muntanyes imponents, simes profundes, coves, neveres, ventisquers, vistes des del Montgó a la Calderona, barrancs escandalosament florits, boscos de sureres, margallons, falgueres, freixos, carrasques, silencis, camins de terra dolça, camins de pedra punxant, camins amb argelagues que ens arrapaven, vent huracanat… De tot hem tingut!
Abans de les 10h JoseGisbert i VicentGalan hem eixit de la Font de la Drova, en companyia d’un grup escolar que després hem sabut que eren estudiants del grau mitjà d’Oci i Temps Lliure del col·legi Entrenaranjos i que, justetament, anaven a fer pràcticament la mateixa ruta que nosaltres, però a una velocitat diferent. Hem gaudit del camí i les vistes com mai. Tota la ruta tenia coses boniques per a admirar i no ens hem volgut perdre res. La primera part ha sigut tota de pujada i ens ha costat molt de temps. Sobretot, l’ascensió a l’Alt de l’Aldaia, per un camí que sovint es perdia de vista i que vorejava un impressionant precipici per damunt del poble de Barx. A més, ha estat la zona on més fort ha bufat el vent i ens feia la sensació que podríem perdre l’equilibri. Hem passat una mica de por per poder fer les fotos allà dalt.
Afortunadament, tot el camí estava ple de marques de la senda i d’una ruta de trail per a gent que se la fa corrent (punts rojos). Eixes marques ens han salvat en moments en què el GPS no era del tot precís i teníem dubtes, que justetament era en les zones més perilloses.
Després de baixar de la part més alta, hem començat a baixar fins arribar al Barranc de Manesa i la Senda Botànica, que són un autèntic espectacle vegetal, d’allò més bonic que hem vist mai. Si en la tardor és tan xulo, no sé com serà en plena primavera. Un plaer.
Després de 5 hores i mitja de ruta, hem arribat als cotxes prou cansadets (i algú amb les soles de les sabates rebentades, com a mostra de l’exigència de la ruta). De camí cap a casa, passades les 15’30h, hem tingut la sort de trobar encara obert el restaurant la Visteta, prop de Simat, on hem dinat com uns senyors.
Dia perfecte de muntanya. Llàstima que se l’hagen perdut els altres esclafamuntanyers. Però de segur que tornarem per aquesta zona més endavant.